Qué és la CGT | Afiliació | L'Esquerda
Anar al nostre grup de Facebook Anar al nostre timeline de Twitter
Anar al nostre canal de Youtube Veure el nostre RSS
Via Laietana, 18, planta 9 - 08003 Barcelona - http://cgtense.pangea.org
Tel 93 310 33 62 - Fax 933 107 110 - cgtense@cgtcatalunya.cat


“La indignitat”. Manifest del Claustre de l’Institut Barri Besòs, Barcelona
dissabte 25 d'abril de 2015 - Visites: 0
Abel
Menéame

Comptem dues setmanes d’ençà de la mort del professor Abel Martínez Oliva. La comunitat educativa n’ha quedat trasbalsada, pregonament tocada. Aquest cop, però, no és l’avesat resignar-se davant l’erosió que pateix el sistema. Sentim que alguna cosa íntima s’ha trencat dins nostre, que res ja no serà com abans. I, a tenor de les reaccions que han suscitat els fets del passat 20 d’abril a l’institut Joan Fuster, la majoria d’una curtesa de mires que fa esborronar, convé plantejar-nos, ara més que mai, quin model educatiu volem. Unes paraules del filòsof Jan Patočka potser ens hi ajudaran. Fan així: «Siguem sincers: en el passat, el conformisme mai ha conduït a una millora en una situació, sinó només a un agreujament. Allò que és necessari, és conduir-se sempre amb dignitat, no deixar-se espantar ni intimidar. Allò que cal és dir la veritat.»

El soroll mediàtic sovint no ens deixa sentir les veus més lúcides. Honora a Núvol que les hàgim pogut llegir justament aquí. Els articles d’Antoni Dalmases, Joaquim Torrent i Vicent Almela no haurien tingut cabuda en un mitjà convencional, d’ordre. És evident i alhora ens indigna. En la major part s’hi imposà, a manera de consigna oficial, “brot psicòtic” com a desllorigador. Vet aquí, doncs: un fet excepcional. Una disfunció que per mor de la seva naturalesa, difícilment predictible, enterrava el problema. La fe metafísica en el cientifisme ens consola de la nostra misèria. La inacció conhorta de tot. La imatge de les “serradures damunt el bassal” que intitulava l’article del professor Dalmases, ens semblà, en aquest sentit, insuperable. Des d’aquestes línies, aprofitem per dar-li les gràcies. A molts de nosaltres ens ha donat forces per afrontar la nostra tasca en un moment duríssim.

Passats aquests dies, la conclusió que en podem extreure de tot plegat es pot resumir ben bé amb un sol mot: indignitat. En primer lloc, la dels mitjans de comunicació, abocats a un afany delirant de reducció de complexitat, tot revelant una escandalosa falta de rigor informatiu, un delit pel sensacionalisme més descarnat, i, nogensmenys, una flagrant dependència del poder. La consigna pujolista de l’«ara no toca» segueix ben vigent. Avui es llegeix com es beuria aigua d’un pou dubtós. I l’aigua d’aquest pou a cada jorn que passa esdevé més tèrbola. Una imatge que publicà el diari El País, on hi vèieu els alumnes del Fuster amagant-se d’una corrua de càmeres voraces, feia esborronar, i resumia, ben a les clares, què hi buscaven. Destacarem, així mateix, i en un lloc preeminent, la indignitat de la consellera Irene Rigau, fent la seva contribució a la història universal de la infàmia amb la frase «hi ha hagut un difunt i ferits, però la gran víctima és aquest nen». Un difunt, vet-ho aquí. També, mal que ens pesi, la indignitat de bona part del col·lectiu docent, com més va més atomitzat i disgregat, incapaç de mobilitzar-se en un condol sincer davant l’assassinat d’un company (la concentració a la Plaça de Sant Jaume en memòria de l’Abel tot just aplegà tres-centes persones). I, és clar, la indignitat dels sindicats majoritaris, dels qui, malgrat ja fa temps que hom no n’espera gaire res, almenys calia esperar-ne, davant d’uns fets tan greus, una mica més de gosadia.

Hi ha qui ha parlat de l’assassinat de l’Abel Martínez com la punta de l’iceberg. Som molts els docents que ho subscrivim. És un fet que posa al descobert les enormes carències que llasten el sistema. També hi ha qui, certament, ha volgut treure ferro a la situació de violència que es viu a les aules catalanes tot brandant dades estadístiques i quadres comparatius. La cultura del Power Point, altra volta. La tendència a la simplificació, al relat que imposi coherència allà on no n’hi ha ni en pot haver. Ara, potser convé demanar-se què hem d’entendre per violència. Relativitzar-ne l’abast, ens sembla que no ens ajudarà poc ni gaire a afrontar les mancances del nostre sistema educatiu, objecte de dràstiques retallades que l’han fet sotsobrar perillosament, en paral·lel a d’altres, no menys oneroses, que han tocat de ple els serveis d’assistència psiquiàtrica i psicològica que col·laboren amb els centres. No pretenem establir cap correlació causal entre les retallades i els fets del Joan Fuster. Però no es pot negar que el progressiu increment de les ràtios, així com de la càrrega lectiva dels docents i de les tasques relacionades amb qüestions burocràtiques té, al capdavall, una incidència innegable en la minva de la qualitat de la nostra feina. I els principals afectats són, no cal dir-ho, els nostres alumnes, a qui no podem esmerçar tot el temps que mereixen. I, finalment, sí: la violència als instituts és un fet real, tangible, quotidià, que es manifesta de moltes maneres i amb diverses intensitats. Els fets del Fuster en són, val a dir, la manifestació més extrema i brutal. I els professors hi hem de conviure i entomar-la com podem. De la nostra banda, no és estany trobar-nos en situacions d’indisciplina continuada per part d’algun grup classe que se’ns gira en contra, o amb sovintejades faltes de respecte i consideració. I si el director/a fa de gestor de personal, que és la línia gerencial marcada pel Departament, aleshores ja us podeu calçar.

La crisi econòmica i la consegüent erosió de l’estat del benestar, de resultes de les polítiques neoliberals, han empès el sistema educatiu públic a una situació d’enorme fragilitat. És una fragilitat sistèmica, que ve de lluny i on hi conflueixen diversos factors. És, per tant, un problema complex, que demana, com suggeria aquí Joaquim Torrent “un debat públic, sincer, lliure, profund, descarnat, radical… que, lluny de dogmatismes arnats i periclitats, cerqui alternatives a l’actual desgavell”. El desgavell és un fet, malgrat la Conselleria s’entesti a negar-ho amb la seva alquímia estadística a còpia d’indicadors màgics. A hores d’ara, i més que mai, qui sosté el sistema són els seus docents. I els docents ens sentim com més va més desemparats, més indefensos, més vulnerables. Sotmesos al desprestigi d’una opinió pública abonada a l’infantilisme imperant d’una societat endormiscada. Un pensament del filòsof anglès John Stuart Mill, s’escau a la perfecció al debat que hauríem d’afrontar de forma peremptòria: «La generació present és responsable, per igual, de l’educació i de totes les possibilitats de les generacions per venir; encara que és cert també que no pot fer-les perfectament bones i prudents, ja que ella mateixa manca, de mode lamentable, de saviesa i bondat; a més a més els seus millors esforços no sempre són, en els casos individuals, els de major èxit; però, tot i això, la generació present està perfectament capacitada per fer que les futures siguin tan bones i una mica millors que ella mateixa. Si la societat deixa que gran nombre dels seus membres creixin en un estat d’infància prolongada, incapaços de ser impulsats per la consideració racional de motius llunyans, ella mateixa haurà d’acusar-se de les conseqüències.»

Tot sovint us paren els cops d’aitals conseqüències els vostres companys. De bell antuvi, bon punt ens assabentàrem dels truculents fets del Fuster, vàrem voler respondre a l’actitud mesella de la Conselleria, que volgué reduir les mostres de condol dels centres educatius a la mínima expressió (ço és, un minut de silenci a l’hora de l’esbarjo i avall). Reunírem el claustre dos dies seguits. Vàrem consensuar un escrit adreçat a la Consellera, amatents a les reaccions de la comunitat educativa del país. Ens han semblat àtones, insuficients. En sortí el que ara ve. Valgui en memòria d’Abel Martínez Oliva.

«El claustre de l’institut Barri Besòs, després de reunir-se arran dels fets esdevinguts a l’institut Joan Fuster, vol manifestar:

La comunitat educativa del nostre centre vol mostrar el seu rebuig a situacions de violència que, en aquest cas, han causat la mort d’un professor de ciències socials i ferides de diversa gravetat a dos professors i dos alumnes. Abans de res, volem expressar el nostre dolor i la nostra solidaritat amb totes les víctimes, especialment amb la família del company mort.

Així mateix, volem fer evident el nostre malestar en el tractament dels fets: ni les declaracions institucionals, tot menystenint la difícil situació per la que passa l’ensenyament del país, ni la forma escollida pels poders públics a l’hora d’expressar el condol, no considerem que hagin estat les més adients davant la gravetat del que s’ha esdevingut.

Com a professionals de l’educació, volem palesar les moltes mancances a les quals no podem donar resposta per la falta de recursos adients (humans, materials, normatius i jurídics). És per això que, de bell nou, reclamem a les autoritats competents les polítiques socials i educatives que disposin els recursos necessaris a fi de facilitar la convivència a les aules. Amb recursos necessaris volem dir:

1. Disminuir les altes ràtios a les aules a fi de poder escoltar, atendre i treballar adequadament amb els nostres alumnes.

2. Incrementar les hores dedicades a les tutories, de tal manera que ens permetin d’esmerçar una atenció més personalitzada.

3. Millorar el funcionament de les diferents institucions pel que pertoca a l’àmbit de la salut mental infantil i juvenil (reducció de les llistes d’espera, major celeritat en el tractament dels casos…)

4. Incrementar el nombre de professionals necessaris a fi de prevenir, detectar a temps i tractar de forma avinent les diferents conductes de risc de l’alumnat.

5. Augmentar i agilitzar la coordinació entre els diferents agents implicats, atès que treballar amb eficàcia és la clau per evitar que una situació potencialment conflictiva es pugui resoldre a temps i de manera satisfactòria.

És evident que totes aquestes demandes no es poden satisfer sense els recursos econòmics necessaris; i, d’altra banda, creiem que són imprescindibles per oferir al nostre alumnat l’ensenyament de qualitat al qual tenen dret.

Pensem que en bona mesura ens correspon a nosaltres, els docents, com a element axial de la comunitat educativa que som, vetllar pel bon funcionament dels centres educatius i denunciar, sempre que calgui, les mancances que puguin afectar-ne la seva qualitat, però no oblidem que en aquesta tasca tots hi tenim la nostra part de responsabilitat, des de les famílies a les institucions polítiques de l’àmbit de l’ensenyament.

Només així, entre tots, cadascú des del seu àmbit d’actuació, serem capaços de construir un sistema educatiu que doni resposta a les necessitats dels nostres alumnes, que contribueixi a desenvolupar les seves aptituds i, sobretot, que els formi com a persones i ciutadans responsables en vistes al futur. En definitiva, un sistema educatiu que mai més hagi de lamentar un fet tan greu com és la mort d’un professor en mans d’un alumne.

Si no garantim l’accés a un ensenyament de qualitat a tots els nostres infants i adolescents, malmetrem el sentit de la paraula democràcia. Si no aturem el desgast a què hem sotmès l’ensenyament públic, només tindrem gregarisme, immobilisme, i, al capdavall, misèria generalitzada. Ara que l’equitat, pel que sembla, ha esdevingut la nova divisa del Departament, seria de desitjar que actuï en conseqüència.»

Claustre de l’Institut Barri Besòs

Comparteix
 Convertir a ebook

Etiquetes


Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.0.17 [21515] | Disseny: equip de comunicació de la CGT de Catalunya | Disseny original: Fuksia
Webmaster - cgtense@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid